El vespre anterior a la mitja, en plena preparatòria per a la prova, ens arriba una tristíssima notícia: en Xavi ens ha deixat, després de més de 4 anys d'optimisme, força, empenta i lluita... A l'endemà se celebra el funeral, només per a la família més propera.
Davant la impossibilitat de poder-nos acomiadar d'en Xavi al tanatori de Bellvitge, decidim acompanyar-lo corrents la mitja de Barcelona. És una dedicatòria, un regal, un homenatge. No podem fer-hi res més...
Des del primer moment, a en Xavi li va entusiasmar la idea d'un projecte compartit amb altres famílies on l'esport, en concret l'atletisme, sigués el protagonista. Es va implicar i va arribar a formar part de la Junta directiva com a secretari. Va iniciar el Blog i la seva gestió. Va animar i ajudar als que ens iniciàvem en aquest món amb molta estima i generositat.
A mi en concret, em va acompanyar a les primeres mitges maratons que es feien fora de Barcelona (Granollers, Montornès, Mataró, Cunit...); ell ja se les coneixia totes! de vegades m'acompanyava pacientment durant tot el recorregut i d'altres corria amb mi els primers quilòmetres i després seguia avançant al seu ritme.
http://cadolors.blogspot.com.es/2009/02/una-gran-mitja-amb-gens-de-pluja.html
En Xavi feia convocatòries per sortir en grup, li agradava molt fer colla i motivar la gent. Això sí, havia de ser ben d'hora, així li quedava la resta del matí del diumenge per estar amb els seus fills. I a mi ja m'anava bé perquè els meus encara no eren massa grans. Crec que és des de llavors que m'he aficionat a entrenar a primera hora: no hi ha gent, no hi ha trànsit, l'aire és més pur, veus sortir el sol i, el que és més important, et queda temps durant el matí per estar amb la família. Un diumenge ben d'hora, vam decidir baixar al port pel Paral.lel; quan ja vam ser-hi, un jove estranger, amb simptomes de ressaca, ens va demanar per tornar al seu hotel. Quin hotel? no sabia ni el nom ni el carrer. Li vam haver d'aconsellar que busqués un agent perquè l'ajudés... coses que passen si matines per córrer.
Era una llebre perfecta. En haver fet atletisme des de petit, podia saber, sense cap tipus d'ajut tècnic, el ritme que portàvem; jo només li havia de dir a quin ritme volia anar i ell es regulava amb una exactitud tan increïble, i de tal manera, que si amb l'emoció del moment jo augmentava la velocitat, ell m'advertia i era ben cert, el meu rellotge així també ho marcava.
A l'estiu del 2009 en Xavi va començar a trobar-se malament i li van detectar un càncer. De seguida va començar a fer tractament i, com a conseqüència va haver de deixar de fer esport. S'havia de cuidar molt a nivell cardiovascular i d'alimentació. El fet de no poder córrer l'angoixava molt, fins a tal punt que va haver de guardar distància amb tot allò que hi tenia a veure. Per tant, poc després que ell mateix m'animés a formar part de la junta, es va acomiadar del club, aixó sí, durant un temps, ja que l'optimisme i les ganes de lluitar contra la malaltia mai li van faltar. Així és com jo vaig arribar a fer-me cárreg d'aquest blog; algú ho havia de fer i en Xavi en aquells moments no podia.
Però el temps ha anat passant i, encara que en Xavi i la seva família no han perdut mai l'esperança ni les ganes de lluitar, la malaltia, malauradament, ha vençut la salut.
Xavi, no he fet ni una sola cursa durant tot aquest temps on no t'hagi vist d'alguna manera. Algú amb la teva forma de córrer o amb alguna semblança física. T'he recordat d'una manera o d'altra, en totes, totes les curses, i crec que ho seguiré fent.
Diumenge al matí, mentre la família t'acomiadava, nosaltres corríem per tu.
Ramon Bosch 1:31:33
Paco Rueda 1:55:35
Mercè Morillas 1:58:43
Toni Mira 2:03:27
Jordi Mira 2:08:50
Una abraçada
Mercè Morillas
