Per fi he baixat de l’hora!
Des de que em dedico a córrer com a popular, allà pel 2004, mai havia pogut baixar de l’hora en uns cursa de 10km. Entrenaments sense adaptar a les meves característiques ni criteri, van portar a lesions, una operació, una recuperació llarga, sobrecàrregues, problemes al genoll,... I mentrestant anar veient com la parella, fills, familiars, amics, coneguts i saludats, anaven passant-me la mà per la cara i, o corrien quan jo no podia, o em treien 5, 10, 15 minuts, o feien mitges maratons, curses de muntanya, triatlons,... Tot el que aconseguien era inabastable per la meva pobra constitució de corredor... Fins i tot el cirurgià que em va operar m’aconsellava deixar de desgastar sabatilles a la Diagonal, dura i aspra com l’asfalt que la cobreix des de Francesc Macià fins el Parc de Cervantes.
Però,
La il·lusió per a córrer una marató no afluixava. El mètode d’entrenament per a principiants d’un geni com en Jack Daniels (va en serio, no parlo del whisky!!) seguia martellejant-me les temples: 10 min corrent, 5 caminant, 10 minuts corrent, 5 caminant, i acabar amb 10 minuts corrent. Després, arribar a casa i posar-me a estirar i estirar i estirar. I beneir el moment en que tocava acabar fent 80 abdominals: 20 superiors, 20 oblics esquerra, 10 oblics dreta i 20 inferiors. “¡¡Puedes respirar cuando hagas abdominales!!”, em deia el Javi Pérez, l’entrenador personal que em vaig llogar quan estava desesperat per una operació que no es deixava recuperar. I acabava posant-me gel, fregues i ungüents homeopàtics on tenia els dolors de l’operació. I a l’endemà, vinga agulletes que em feien anar eixarrancat un i dos dies després. Tot això un, dos, tres cops per setmana, moltes tardes sense ganes, on, literalment, la família em posava de peus al carrer per a que comencés a fer l’entrenament que tocava.
I,
Vet aquí que un espantós diumenge de vent i fred, em calço inconscientment una samarreta curta taronja que m’havien donat la tarda anterior, i a sobre la del Club. També uns pantalons curts, mitjonets i bambes, i acompanyo a la família a la Festa Major Atlètica del nostre barri, el Cros Popular de Sants. Com a bon “pitxatecles”, m’havia programat exactament a quin ritme havia d’anar a cada quilòmetre de la cursa: Els dos primers a 6:30; 3r i 4t a 6:10; del 5 al 8 a 5:50 i els dos últims “a cara de perro”, és a dir, a 5:30. Al principi, fixant-me en el rellotge i en el ritme, vaig perdre de vista tots els companys del club. A tots sense excepció. Tothom em passava i jo tossut al ritme que em marcava el pip-pip del rellotge. Un pip...pip...pip era massa lent i havia d’apretar. Un pipipipipipipip era massa ràpid i havia d’afluixar. AFLUIXAR!?!?!?!?! Però si volia baixar de l’hora!
Un dels grans errors del corredor principiant, i candidat a carn de traumatòlegs, és el de sortir a sac.
Aquest cop no ho vaig fer, que un ja ha vist prou metges i fisioterapeutes com per saber el que no s’ha de fer. I així, amb el pip-pip del rellotge anava fent el ritme marcat. Pels volts del km. 4,5, a l’avinguda Madrid, vaig veure allà al davant una samarreta del Club. I si l’agafava? Era la M.Lourdes, que anava esbufegant camí de la baixada de la Rambla Badal. Just abans de la corba per baixar-hi, la vaig passar, i aprofitant la gambada llarga que em permetia el petit desnivell, vaig atacar la mitja volta per a tornar a pujar i trobar-me amb l’aigua. Tenia previst parar, caminar i beure tota l’ampolla abans de tornar a engegar i seguir amb el pip-pip. Llavors la Lourdes em va tornar a passar i se’n va anar enllà. Em va costar un poc tornar-la a avançar, ja a les acaballes d’Alcolea, però el ritme a 5:50 estava llençant-me al final que el bon amic Xavi ens comentava un altre matí de diumenge: “els dos darrers kilòmetres no hi ha ritme que valgui, s’ha d’anar “a cara de perro”. Tombo per Sant Antoni i enfilo el carrers de l’Autonomia, Watt, i Muntades on trobem la Lali, l’únic/a soci/a del Club que va col·laborar amb el Cros (que gran ets, Lali!). I Tarragona avall per a travessar la Plaça d’Espanya i trobar-me de cara amb la pujadeta constant dels diferents noms que pren el Carrer de Sants.
Amunt, amunt, amunt!!!
I allà al fons, molt al fons, una altra samarreta blanca del club, la del Josep. Massa lluny, per a agafar-lo, però no tant com per a perdre l’esperança de baixar de l’hora. Fa pujada i el cos ja porta 8km i 50 minuts d’esforç: 177 pulsacions, 180, 183 i passo la Plaça de Sants, un oasi planet on esgarrapar uns pocs segons. 185, 187, 188 pulsacions!! Ull que ja vaig al 100% de la meva freqüència cardíaca màxima! Ja es veu el temps del crono que porta al damunt el cotxe que marca el camí als corredors, aturat davant de la rampa que porta a meta. Un últim esforç, gir de 90 graus a la dreta i pujar fins al final ple d’alegria convençut d’haver aconseguit l’objectiu malgrat el vent, el fred i les pors passades. Temps real: 59’27’’
Per fi he baixat de l’hora!
Toni Mira
Resultats dels corredors del club:
Nom | T.Real | PuntsLliga | Categoria |
Ramon | 0:45:43 | 300,00 | M |
Carles | 0:50:31 | 271,49 | M |
Mercè | 0:54:41 | 300,00 | F |
Ignasi | 0:55:21 | 247,79 | M |
Francisco R. | 0:56:27 | 242,96 | M |
Anna D. | 0:56:52 | 288,48 | F |
Jordi | 0:57:11 | 239,84 | M |
Francisco David S. | 0:57:20 | 239,22 | M |
Victòria | 0:57:31 | 285,22 | F |
Genís | 0:58:01 | 236,40 | M |
Josep | 0:59:02 | 232,33 | M |
Josep Antoni | 0:59:27 | 230,70 | M |
M.Lourdes | 1:01:41 | 265,96 | F |
Daniel | N/D | 300,00 | B-M |
Salva | N/D | 300,00 | C-M |
Sara | N/D | 300,00 | I-F |
Carme | N/D | 300,00 | B-F |
Marta | N/D | 300,00 | A-F |
Marc | N/D | 300,00 | C-M |
Guillermo | N/D | 300,00 | PreB-M |
Anna B. | N/D | 300,00 | PreB-F |
Miquel Taoqiu | N/D | 300,00 | PreB-M |