XXXI Cros Popular de Sants

Per fi he baixat de l’hora!

Des de que em dedico a córrer com a popular, allà pel 2004, mai havia pogut baixar de l’hora en uns cursa de 10km. Entrenaments sense adaptar a les meves característiques ni criteri, van portar a lesions, una operació, una recuperació llarga, sobrecàrregues, problemes al genoll,... I mentrestant anar veient com la parella, fills, familiars, amics, coneguts i saludats, anaven passant-me la mà per la cara i, o corrien quan jo no podia, o em treien 5, 10, 15 minuts, o feien mitges maratons, curses de muntanya, triatlons,... Tot el que aconseguien era inabastable per la meva pobra constitució de corredor... Fins i tot el cirurgià que em va operar m’aconsellava deixar de desgastar sabatilles a la Diagonal, dura i aspra com l’asfalt que la cobreix des de Francesc Macià fins el Parc de Cervantes.

Però,

La il·lusió per a córrer una marató no afluixava. El mètode d’entrenament per a principiants d’un geni com en Jack Daniels (va en serio, no parlo del whisky!!) seguia martellejant-me les temples: 10 min corrent, 5 caminant, 10 minuts corrent, 5 caminant, i acabar amb 10 minuts corrent. Després, arribar a casa i posar-me a estirar i estirar i estirar. I beneir el moment en que tocava acabar fent 80 abdominals: 20 superiors, 20 oblics esquerra, 10 oblics dreta i 20 inferiors. “¡¡Puedes respirar cuando hagas abdominales!!”, em deia el Javi Pérez, l’entrenador personal que em vaig llogar quan estava desesperat per una operació que no es deixava recuperar. I acabava posant-me gel, fregues i ungüents homeopàtics on tenia els dolors de l’operació. I a l’endemà, vinga agulletes que em feien anar eixarrancat un i dos dies després. Tot això un, dos, tres cops per setmana, moltes tardes sense ganes, on, literalment, la família em posava de peus al carrer per a que comencés a fer l’entrenament que tocava.

I,

Vet aquí que un espantós diumenge de vent i fred, em calço inconscientment una samarreta curta taronja que m’havien donat la tarda anterior, i a sobre la del Club. També uns pantalons curts, mitjonets i bambes, i acompanyo a la família a la Festa Major Atlètica del nostre barri, el Cros Popular de Sants. Com a bon “pitxatecles”, m’havia programat exactament a quin ritme havia d’anar a cada quilòmetre de la cursa: Els dos primers a 6:30; 3r i 4t a 6:10; del 5 al 8 a 5:50 i els dos últims “a cara de perro”, és a dir, a 5:30. Al principi, fixant-me en el rellotge i en el ritme, vaig perdre de vista tots els companys del club. A tots sense excepció. Tothom em passava i jo tossut al ritme que em marcava el pip-pip del rellotge. Un pip...pip...pip era massa lent i havia d’apretar. Un pipipipipipipip era massa ràpid i havia d’afluixar. AFLUIXAR!?!?!?!?! Però si volia baixar de l’hora!

Un dels grans errors del corredor principiant, i candidat a carn de traumatòlegs, és el de sortir a sac.

Aquest cop no ho vaig fer, que un ja ha vist prou metges i fisioterapeutes com per saber el que no s’ha de fer. I així, amb el pip-pip del rellotge anava fent el ritme marcat. Pels volts del km. 4,5, a l’avinguda Madrid, vaig veure allà al davant una samarreta del Club. I si l’agafava? Era la M.Lourdes, que anava esbufegant camí de la baixada de la Rambla Badal. Just abans de la corba per baixar-hi, la vaig passar, i aprofitant la gambada llarga que em permetia el petit desnivell, vaig atacar la mitja volta per a tornar a pujar i trobar-me amb l’aigua. Tenia previst parar, caminar i beure tota l’ampolla abans de tornar a engegar i seguir amb el pip-pip. Llavors la Lourdes em va tornar a passar i se’n va anar enllà. Em va costar un poc tornar-la a avançar, ja a les acaballes d’Alcolea, però el ritme a 5:50 estava llençant-me al final que el bon amic Xavi ens comentava un altre matí de diumenge: “els dos darrers kilòmetres no hi ha ritme que valgui, s’ha d’anar “a cara de perro”. Tombo per Sant Antoni i enfilo el carrers de l’Autonomia, Watt, i Muntades on trobem la Lali, l’únic/a soci/a del Club que va col·laborar amb el Cros (que gran ets, Lali!). I Tarragona avall per a travessar la Plaça d’Espanya i trobar-me de cara amb la pujadeta constant dels diferents noms que pren el Carrer de Sants.

Amunt, amunt, amunt!!!

I allà al fons, molt al fons, una altra samarreta blanca del club, la del Josep. Massa lluny, per a agafar-lo, però no tant com per a perdre l’esperança de baixar de l’hora. Fa pujada i el cos ja porta 8km i 50 minuts d’esforç: 177 pulsacions, 180, 183 i passo la Plaça de Sants, un oasi planet on esgarrapar uns pocs segons. 185, 187, 188 pulsacions!! Ull que ja vaig al 100% de la meva freqüència cardíaca màxima! Ja es veu el temps del crono que porta al damunt el cotxe que marca el camí als corredors, aturat davant de la rampa que porta a meta. Un últim esforç, gir de 90 graus a la dreta i pujar fins al final ple d’alegria convençut d’haver aconseguit l’objectiu malgrat el vent, el fred i les pors passades. Temps real: 59’27’’

Per fi he baixat de l’hora!

Toni Mira

Resultats dels corredors del club:

Nom	T.Real	PuntsLliga	Categoria
Ramon	0:45:43	300,00	M
Carles	0:50:31	271,49	M
Mercè	0:54:41	300,00	F
Ignasi	0:55:21	247,79	M
Francisco R.	0:56:27	242,96	M
Anna D.	0:56:52	288,48	F
Jordi	0:57:11	239,84	M
Francisco David S.	0:57:20	239,22	M
Victòria	0:57:31	285,22	F
Genís	0:58:01	236,40	M
Josep	0:59:02	232,33	M
Josep Antoni	0:59:27	230,70	M
M.Lourdes	1:01:41	265,96	F
Daniel	N/D	300,00	B-M
Salva	N/D	300,00	C-M
Sara	N/D	300,00	I-F
Carme	N/D	300,00	B-F
Marta	N/D	300,00	A-F
Marc	N/D	300,00	C-M
Guillermo	N/D	300,00	PreB-M
Anna B.	N/D	300,00	PreB-F
Miquel Taoqiu	N/D	300,00	PreB-M