“Però què carambes faig jo aquí corrent? Si a mi no m’ha agradat mai córrer! Si és molt més divertit fer esport amb una pilota.” “Per què no m’he quedat a casa? Ara estaria tot just esmorzant croissants amb xocolata”. “¿Com pot ser que el Xavi Moya m’ensarroni per córrer i després simuli una lesió/malaltia i no vagi a la cursa?”
Tot això em va venir al cap durant la cursa de Cornellà-Can Mercader del dia 13 de juny, concretament des del quilòmetre 5 al 8’5.
Després els pensaments varen canviar, “Vinga, que això s’acaba””A veure de què serà l’entrepà” (quilòmetre 8’5 al 9’8).
Finalment, al quilòmetre 9 i 950 m, vaig decidir fer un sprint final. Els músculs varen reaccionar tard (uns 48 metros més tard de quan havia pres mentalment la decisió), però vaig aconseguir accelerar lleugerament la meva marxa els 2 darrers metros.
Com algú pot haver imaginat, estic parlant de la meva primera cursa seriosa (amb xip). Abans només havia corregut la del Corte Inglés (una vegada fa 20 anys i la segona el 30 de maig del 2010).
Suposo que algun/a corredor/a de l’Atlètic Dolors em va veure tan destrossat quan vaig arribar, que devien pensar que seria divertit que una ferralla física (jo), fes un comentari sobre la cursa. Puc explicar moltes coses. Primer varen fer les curses de les joves promeses (nens/es petits/es, que alguns eren seguits i animats pels seus respectius pares/mares). Feien una distància relativament curta, però era molt entusiasmant com arribaven a l’arribada. Després, juntament amb la cursa de 10 km (dues voltes a un circuit de 5 km), també varen sortir els joves que feien la cursa de 5 km (els perspicaços ho han encertat: una sola volta al mateix circuit).
Una cosa que em va sorprendre absolutament: hi havia “llebres oficials” que portaven un globus amb el temps que tenien previst fer (40 minuts, 45, 50, 55 i 60). La veritat és que pels que no teníem esma de mirar el rellotge per comprovar el ritme que portàvem, era un gran ajut tenir aquestes referències. Després ja m’han informat que això és usual en força curses.
El recorregut era força pla (però no del tot: les meves cames sí varen notar tots els desnivells imperceptibles per a la resta de corredors) i vàrem passar al costat del camp de l’Espanyol. Per un futbolero com jo, això va servir per pujar el meu ànim i fer-me oblidar del patiment que tenia.
En el primer quilòmetre vaig avançar una senyora gran i vaig pensar que hi havia gent que faria la cursa en 2 hores (com la del Corte Inglés), però la realitat fou ben diferent. Després, al darrer quilòmetre, aquesta mateixa corredora em va avançar. La sort va fer que en el meu frenètic esprint dels darrers 2 metres, aconseguís tornar a avançar-la. Quan feiem cua per recollir l’aigua, el refresc, la poma, el plàtan, el donut, l’entrepà i la samarreta, em vaig girar i li vaig preguntar l’edad: “62 anys” em va contestar. Això sí que és engrescador. Us ben asseguro que el seu estat físic de després de la cursa era molt millor que no pas el meu.
Em va saber greu haver marxat immediatament després de la cursa i no poder compartir una estona amb els corredors del Club Atlètic Dolors que m’havien saludat i animat, però havia d’arribar a casa d’hora. Això sí, la sensació que vaig tenir de part de tots els corredors de l’Atlètic Dolors (que pràcticament només coneixia de vista) va ser molt bona, no només pel temps de cadascú sinó pel bon ambient que transmetien tots.
No sé si coincidirem en alguna altra cursa (abans hauria d’entrenar-me per evitar tenir pensaments de suïcidi durant la cursa), però la veritat és que és una experiència molt recomanable per tots aquells que tinguin ganes de fer esport al seu ritme.
Joaquim Botanch
Els temps dels membres del Club a la cursa de 10Km:
I el temps del Salva a la cursa de 5Km:
