Hola, amics,
El 31 de juliol, a les 19:00 de la tarda, ens vam apropar en Toni i jo des de Segur de Calafell a la XXXIII cursa de 15km a l’Espluga de Francolí, on jo ja hi havia participat feia tres anys. Allà ens vam trobar amb un amic de Vilaseca (Hèctor, de groc) i el seu cunyat (Jesús, de negre) i les seves famílies que, juntament amb els nostres tres fills, van fer d’animadors incondicionals.
La calor, com podeu imaginar, era considerable, així que a la sortida ens vam quedar dels últims per tal de no deixar-nos portar per l’empenta de la sortida, ja que els 8 primers quilòmetres són d’una pujada considerable, passant per Poblet.
Així que, xino-xano, aprofitant les ombres que trobàvem i les aigües i esponges que ens facilitaven, vam anar fent fins que vam començar a trobar els primers corredors que baixaven a una velocitat vertiginosa. Entre aquests primers que encapçalaven la cursa, hi havia un que en comptes de córrer caminava, o més ben dit, deambulava com podia, mentre tothom li cridava que parés i descansés, però ell amb prou feines sentia i veia res. Així que en Toni va parar per tal de fer-lo seure i refrescar-lo fins que va poder refer-se una mica i seguir baixant acompanyat d’altres corredors. Mentrestant, jo buscava a en Toni preocupada perquè encara que afluixava el pas considerablement i fins i tot girava cua durant més d’un quilòmetre, no el trobava. Finalment vaig pensar que m’havia avançat i vaig continuar fins que vaig començar a baixar i per fi el vaig trobar. Afluixant, afluixant, ens vam poder trobar i vam poder fer l’últim terç de la cursa plegats.
En arribar a la meta, ens van fer una última ruixada i vam recollir la bossa del corredor amb fruita, refrescos i samarreta tècnica (una més!). Les dutxes de les noies, tenien el mínim que han de tenir: aigua natural, bancs i una porta. La dutxa dels nois, era encara més minimalista: aigua i prou; és a dir, dutxes a l’aire lliure a la piscina del poble, davant la terrasseta del bar on les famílies i acompanyats dels corredors prenien una cerveseta, tot un espectable... lamentable.
Després d’aquesta aventura, un bon sopar i a seguir trotant suaument fins la cursa de la Mercè, on hi anirem tota la família.
Si algun cop teniu l’oportunitat de venir a aquesta cursa de l’Espluga, no la deixeu passar. Està molt bé hidratada i si conserves durant la pujada, la baixada es pot gaudir molt, amb les ombres que ja cobreixen el recorregut i el paisatge verd.
Fins la propera.
Una abraçada,
Mercè i Toni
