Benvolguts amics,
Diumenge passat dia 7, ens vam convocar uns quants malalts de running per participar a la Mitja de Granollers. Érem la Mercè, el Ramon Miranda i jo corrent com a “avatar” del Luís Candela. En cap cas pensava fer una mitja marató aquest any. En un “subidón” com el que va tenir el Xavi Moya després fer la Sant Antoni, vaig provar d’apuntar-me a la mitja de Barcelona, però les inscripcions ja estaven tancades. Val a dir que els entrenaments que estic fent es basen més en agafar velocitat que no pas en aguantar 21 kilòmetres. Així que, sense pensar-ho gaire i fent palesa aquesta dualitat catalana entre el seny i la rauxa, aquesta última va guanyar la partida. I allà ens veiem, escalfant al poliesportiu olímpic de Granollers i ficant-me tots els ungüents remeiers que calguin abans de sortir a endrapar km. com qui es menja un manat de calçots.
Només arribar a les immediacions del poliesportiu ja te n’adones que la cursa no és com les altres. Es viu intensament a la ciutat, i els carrers estan plens d’amics, familiars i veïns dels corredors. Sortim la Mercè i jo a ¾ d’11 del matí, una hora que afavoreix que la gent surti a animar. I del cert és que gairebé no hi ha un pam de carretera on no hi hagi algú donant ànims. Granollers, Les Franqueses, Corró d’Avall, ple de gent. Fas 2,5km sense pensar-hi i allà ens separem dels assenyats que fan el quart de mitja. Ells acabaran en 15 minuts i a mi em queden prop de 2 hores encara d’asfalt en un dia meravellós de sol i bona temperatura.
Sobre el km 6 o 7 ens trobem als guanyadors en sentit contrari. Em marejo de veure tanta gent passar a tota ceba i intento fixar-me en el nostre carril. El pas per La Garriga al km. 10 i 11 és inexplicable de gent animant. Allà tots dos marquem el millor ritme. A partir d’aquí, per a mi, cada km és un rècord, doncs mai havia competit durant tanta distància.
A l’avituallament passat La Garriga, un tap d’una ampolla es fica a la sola de la sabatilla i m’obliga a parar doncs vaig desestabilitzat. Ens trobem als amics del Maimakansu, ells només són 120 corrent, el CADolors només 3. Jo vaig fent el que puc i la Mercè va flotant com una papallona saludant als amics i coneguts de la cursa, i jo al darrera poso una mica d’ordre fent avinent que el seu marit els està vigilant i que vagin amb compte amb el que diuen.
Acostumat de sempre a còrrer amb diferents dolors a la cama esquerra, vaig notant com el genoll esquerre es va queixant cada cop més. Sembla un pinçament del menisc, però el dolor no passa d’aquí i en cap cas m’obliga a parar, només a abaixar el ritme de 6 min/km a gairebé 8. I així encarem els 9 km que queden per endavant, a xino xano i amb la Mercè fent-me companyia. Temps estimat d’arribada: 2h22’ gairebé 15 minuts més del previst. No està gens malament, per ser la primera mitja. Vaig bevent l’aigua que em donen i arribem al km 18 i mig on ja es veu la pancarta de l’arribada, una inacabable recta de 2 km. Una pancarta vermella que es va apropant lentament, fins que al final et passa per sobre i t’obliga a cridar “ja he fet la meva primera mitja!!!”
Després de recollir la bossa, m’afarto de taronges (les millors de la meva vida) i un gotet de caldo. I a bona fe que em feia falta, doncs un cop passati l’encarcarament de les cames, estic una mica marejat. Tot passa quan arribo a Barcelona i em fico un bon plat d’arròs amb peix i bolets. Això sí que recupera i no les begudes isotòniques!!
Dos dies d’agulletes i tan panxo. Pot ser sí que va bé això d’entrenar-se per a fer una cursa tant llarga com aquesta, no creieu?
A les fotos podeu veure el quintet d’amics abans i després de la cursa, i l’olla del caldo!!
Una abraçada,
Familia Mira Morilla
