La cursa de Nou Barris dues setmanes més tard va ser tot el contrari de Cardedeu, i possiblement no la faci mai més. Hi vam participar l’Alba i jo, i tot va començar de color gris, per no dir de color negre.
D’entrada no era una cursa matinera, si no recordo malament a les 9:30h donaven el tret de sortida. Des de les 6 del matí, l’Alba i jo ens anavem enviant whatsapps, perquè estava caient una de forta a Barcelona i totes dues teniem clar que plovent no corríem. A Sabadell començaven a caure quatre gotes mal contades i per això, al final, vam decidir d’anar a veure què.
A les 8:45h a la cantonada Meridiana amb passeig de Fabra i Puig. Vam quedar així i allà ens vam trobar. No plovia i vam anar al centre comercial a buscar el meu pitrall i la bossa del corredor. I quina va ser la nostra sorpresa quan el “tiparracu” que estava al càrreg de donar-m’ho va esbroncar-me de mala manera per no haver anat a recollir-ho tot dissabte per la tarda, perquè era així com ho posava a la pàgina d’Internet. Em vaig quedar glaçada, resulta que no em donava no només la bossa del corredor, que de fet poc importava, sinó que no em volia donar ni el pitrall, cosa que significava que no podria córrer! Em vaig enfadar moltíssim quan veia davant dels meus ulls una pila de pitralls per repartir, i que ell no baixava del burro, que no hi havia manera de que ens donés res. L’Alba, que és molt més àgil i directa que jo, li va dir, de forma educada, que jo havia pagat i tenia tot el dret de tenir-ho tot. Al final va accedir a donar-me només el pitrall i cames ajudeu-me corrents fins a la linia de sortida (que no arribàvem!)
La cursa, com que no la vaig començar amb bon peu, així va anar. No va ser res de l’altre dijous:
Com a curiositat, només dir que vaig coincidir amb un alumne de primer de batxillerat, que per cert, anava per davant meu i no massa bé. El recorregut té anades i tornades pel mateix tram de cursa, això et permet veure els que van en sentit contari, i pobret, anava força “apuradillu”.
Acabada la cursa, l’Alba va posar ordre i va remoure cel i terra per aconseguir la meva bossa del corredor, amb èxit, per cert. Gràcies Alba!
En resum, d’aquesta cursa m’ha quedat un regust bastant amarg.
Mercè Masip
